Interjeccions i naturalitat

Amb aquest post enceto una petita sèrie de qüestions traductològiques en català que espero que siguin d'utilitat.

Avui ens centrem en les interjeccions i la naturalitat. Trobo que, en doblatge, ambdós conceptes van força lligats. El producte doblat ha de fer l’efecte que es versemblant, que es parla gairebé igual que al carrer. D’interjeccions se’n troben també en traducció literària, sobretot en les diàlegs, que li donen naturalitat al text, però comparativament en trobem moltes més en traducció audiovisual. A continuació les veurem amb més detall.

1. Interjeccions

Per antonomàsia, les interjeccions són un bon indicador de la llengua espontània i, per tant, de la pragmàtica (subcamp de la lingüística que estudia els principis de la comunicació humana i com el context influeix en la interpretació del significat).

Martínez Álvarez (1990) les classifica en tres tipus: (a) onomatopeiques (adaptacions fonemàtiques de sorolls o accions), (​​b) apel·latives (destinades a atraure l’atenció de l'interlocutor o imposar alguna actitud), (​​c) emotives, les que manifesten l’estat d’ànim del parlant davant del que exposa, davant allò que experimenta interiorment o davant la situació en sí.

Afirma que cada interjecció pot al·ludir a realitats molt diverses, només deduïbles gràcies al context. Les referències de les interjeccions són múltiples i variables de situació a situació, de manera que els límits de la seva aplicabilitat són sempre difusos. Per aquest motiu, resulta encara més complicat, si és possible, esbrinar la finalitat comunicativa d’una interjecció en una situació molt concreta d’un diàleg d’una llengua determinada per al seu trasllat a un altre idioma. La traducció de les interjeccions és, per tant, terreny abonat per al calc pragmàtic si no es tenen en compte aquestes consideracions.

1.1. Interjeccions onomatopeiques

D’interjeccions onomatopeiques no en trobem gaires, potser per ser més pròpies d’altres tipologies textuals i audiovisuals (dibuixos animats destinats a un públic infantil).

Un exemple pot ser:

Pss-pss-pss-ss! Over here. ¡Pst, pst, pst! ¡Estoy aquí!

1.2. Interjeccions apel·latives

Aquesta modalitat no presenta gaires dificultats de traducció, ja que es tracta de partícules que responen a usos pragmàtics força propers en anglès i en espanyol.

Alguns exemples que m’he trobat a l’hora de traduir productes audiovisuals:

Uh, Dan! Come over here ¡Oye, Dan! ¡Ven aquí!

Oh, guys. Can you...? Eh, tíos. ¿Podéis...?

Hey, Leo. I’m the only friend... Oye, Leo. Soy el único amigo...

S’han fet servir diverses partícules en anglès i jo també les vaig traduir de forma diferent en castellà depenent del context.

1.3. Interjeccions emotives

Recordem que són les que manifesten l’estat d’ànim del parlant davant del que exposa, el que experimenta interiorment o davant la situació en què es troba. Responen a aquestes característiques alguns casos que detallem, a continuació, segons el tipus d’emoció expressat:

a. Sorpresa, estranyesa, admiració, decepció, compassió, por (entre d’altres emocions i estats d’ànim que es dedueixen segons la situació comunicativa i el context)

- Wow -Vaya

(li pregunten a un personatge si està bé i ell respon:)

- Hell, yeah, man! It’s a rush! -¡Ya ves, tío! ¡Un subidón!

(el hell aquí emfatitza, però tampoc cal traduir-lo amb una paraula malsonant, com als fansubs)

b. Acord, assentiment o aprovació

- Okey. All right. -Vale. De acuerdo.

- Uh-huh. Yeah. See, you know what? -Ajá. Ya. Mira, ¿sabes qué? No tengo ni idea.

c. Desaprovació, rebuig, desdeny o fàstic

- Oh, come...! You gotta be kidding me! -¡Venga ya! ¡Tiene que ser una broma!

d. Sobresalt, ensurt o dolor

- Ow! -¡Ay!

- Ah! Get your hands off me... -¡Ah! Quítame las manos de…

e. Dubte, reserva, indecisió, desconfiança

-JACK: I’m great.

-LIZ: Mm. -Mmm.

f. Sarcasme, incredulitat, ironia

-Oh, yeah? When will that be? -¿Ah sí? ¿Y cuando será eso?

Una interjecció que em sembla curiosa és «oh». Tradicionalment és la que comporta més problemes de traducció, potser perquè el seu ús en tot tipus de situacions diferents la converteix en una partícula de difícil sistematització a l’hora de fixar-ne les correspondències en espanyol. Destaquem el cas d’«oh, yes», que és un dels anglicismes pragmàtics més estesos i criticats perquè, en doblatge, se sol sentir molt «¡oh, sí!» en lloc de l’habitual «ah, sí».

A diferència de l’anglès, en la nostra llengua no la fem servir gairebé mai en una conversa col·loquial i, per tant, les nombroses vegades que apareix en els diàlegs en ​​anglès, cal recórrer a estratègies diverses.

A continuació en podem observar tres usos tot aprofitant l’avinentesa de tres exemples extrets d'alguns productes audiovisuals:

1. S’utilitza, amb gran freqüència, per expressar emocions de tot tipus (sorpresa, temor, decepció, etc.), per a les quals l’espanyol disposa de més varietat d’interjeccions que l’anglès, de manera que el calc, a més de poc natural, és estilísticament empobridor i repetitiu.

Oh, you did listen to it? ¿Lo has escuchado? (Aquí, «did» ja emfatitza; i amb el to de veu ja es pot reflectir la sorpresa.)

2. També es fa servir sovint com a mecanisme intensificador per emfatitzar l’enunciat que acompanya, funció de la qual no té aquesta interjecció en espanyol. Per tant, en aquests contextos, en comptes de calcar la interjecció, és preferible recórrer a altres fórmules més pròpies de la intensificació en la nostra llengua:

Oh, please. That twerp belongs on a tricycle with a red nose.

Venga, va. A ese imbécil solo le falta un triciclo y una nariz roja.

3. En altres ocasions, apareix en el discurs com una mena d’afegitó imprecís de la conversa que ni tan sols expressa cap tipus d’emoció en particular, sobretot quan va al costat de fórmules rutinàries i molt usuals com thank you, well, right, don't worry, de manera que l’omissió es converteix, en aquests casos, en el millor procediment en la traducció a l’espanyol

Oh, thank you, darling. Ay, gracias, cariño. (Aquí em va semblar que quedava bé un «ay» perquè el personatge està distret)